jueves, 3 de diciembre de 2009
jueves, 29 de octubre de 2009
Les Closes de M. Àngels Anglada, retrat de l'Empordà
(...)
- I l’altra? – li vaig demanar.
- L’altra cosa que m’enyoro, Adelaida, és... aquella flaire d’herba de les closes!”
Maria Àngels Anglada amb la seva novel·la “Les Closes”, crea un retrat del paisatge empordanès,sense tints costumistes o elegíacs, a través d’una mirada realista plena de poesia. La plana que la va acollir i d’on era originari el seu home li serveix a l’autora per explicar la història de la besàvia del seu espòs a través de tot un ventall de recursos narratius que van des de les cartes fins els retalls de diaris convertint-los, juntament amb la narradora/autora en diferents narradors que ens van donant retalls de la història que se’ns explica. Aquest canvis de narradors estan caracteritzats principalment per un domini del llenguatge pel que fa als diferents registres de la llengua. Així doncs, ens trobarem un llenguatge col·loquial amb expressions i frases fetes que cada cop se senten menys en la boca de la Serafina major, el periodístic de l’època en els retalls de diaris, el propi de l’advocacia, el judicial, el familiar utilitzat a les cartes o els diàlegs i el literari utilitzat per la narradora.
Però aquesta novel·la d’aprenentatge no només ens narra la història d’una família sinó que darrera amaga tot un seguit de temes que afectaven a l’autora i que volia denunciar amb la finalitat de conscienciar al lector. Un dels mes important és la por de l’autora a la transformació del paisatge empordanès a mans de l’especulació immobiliària: “pujaren al mirador de can Moragues i així us fareu càrrec de l’escenari. No restareu pas decebuts en veure la plana... Si, mirem-la bé, perquè mai no podem saber si duraran gaire en la seva gràcia vivent aquestes contrades on el cor es detura. El somriure blavís del mar, ja un poc amagat, la ratlla dels aiguamoixos, les vorades d’albers i de freixes que clouen els prats, aquesta claror d’avui sense calitxa, tot, tot és amenaçat”.
Darrera de la novel·la trobem una feina de documentació important sobre la situació econòmica, social i política del s.XIX que se’ns presenta d’una manera senzilla a través dels esdeveniments que envolten l’assassinat de Tomàs Moragues. D’aquesta manera se’ns introdueixen esdeveniments històrics com les guerres carlines o l’arribada de la fil·loxera. No obstant la novel·la també ens apropa a altres esdeveniments històrics com podrien ser el despoblament rural,la situació de les dones vídues i el paper dels homes i les dones en aquella societat, entre d’altres.
Així doncs, podem concloure que Les Closes és una novel·la que dóna importància a les petites coses, que reivindica la defensa d’un paisatge únic, l’Empordà, i que està escrita a partir d’un correcte joc de narradors que li permeten avançar la història de manera àgil i denunciar aquells aspectes de la societat actual amb els quals no hi estava d’acord.
jueves, 24 de septiembre de 2009
jueves, 4 de junio de 2009
Andreu Martín ens presenta a un grup de joves que volen obrir-se pas en el món de la música i al enigmàtica O Zabala que els convida a assajar al seu local i els ajuda a créixer tant musical com personalment. A partir d’aquí s’esdevenen tot un seguit de desaparicions i assassinats relacionats amb feixisme argentí sobre els quals començaran a investigar l’Òscar i la O.
L’altre gran protagonista de la novel·la és la ciutat de Barcelona; els seus carrers contemporanis, cosmopolites, obertes a la globalització i alhora mantenint el seu sabor tradicional són el decorat d’aquesta història envoltada d’una atmosfera de blues i jazz.
La música és un altre dels elements a destacar en aquesta novel·la; ja que podem fer una passejada pels diferents gèneres musicals des de l’òpera al jazz passant per la copla o el tango. El cd que acompanya al llibre està gravat per Dani Nel·lo i el seu grup.
Però, El blues del detectiu immortal per sobre de tot és un homenatge a Vázquez Montalbán y al seu personatge Pepe Carvalho. Aquesta novel·la sorgeix a partir de les novel·les d’aquest personatge, fet que es demostra sense pal·liatius quan observem el joc que s’estableixen entre els personatges i els títols de les obres del detectiu barceloní configurant. Jo vaig matar Kennedy, Tatuaje, Asesinato en Prado del Rey, entre d’altres són clars exemples de com la bibliografia carvalhiana va configurar l’argument d’aquesta novel·la.
miércoles, 6 de mayo de 2009
L'alè del búfal a l'hivern: novel·la metaliterària
Amb una estructura organitzada a partir d’encadenar tot un seguit de textos, es presenta davant del lector la vida de Gnew Rees com si es tractés d’un trencaclosques que s’ha d’anar construint a mesura que es va llegint.
Partint de la utilització de varies veus narratives i d’una senzillesa de llenguatge es construeix l’atmosfera i els ritmes necessaris en cada moment que permet al lector endinsar-se en les confidències, comentaris, memòries, secrets i lectures que realitzen Gnew i Esther durant els llargs dies d’hivern.
Mitjançant L’alè del búfal a l’hivern, on els búfals només apareixen en les històries que s’expliquen dins la història, Canyella és capaç de barrejar amb destresa i sense que grinyoli cap de les seves parts, la diversitat de gèneres narratius que van del conte a l’epístola, passant pel diari o els apunts autobiogràfics, aconseguint que de tota aquesta massa heterogènia se’n destil·li una novel·la sense fissures, amb una clara voluntat d’estil que habita en tot moment el territori de l’elegància i l’interès humà i literari.
miércoles, 1 de abril de 2009
Una solitud massa sorollosa:l'amor als llibres i la literatura.
jueves, 5 de marzo de 2009
Buscant l'identitat a través de la llengua
A través d’aquesta recerca amb el passat, l’autor es reconcilia amb ell mateix i accepta les seves contradiccions i les seves identitats (russa, francesa i catalana. Tot i que a simple vista es podria considerar una novel·la autobiogràfica, ens trobem elements novel·lats a tota l’etapa anterior a l’arribada dels germans a França. A partir d’aquí, ens assegura l’autor que tot el que explica és cert, oferint-nos fragments de la seva vida amb els quals ens mostra les seves relacions amb la cultura russa i catalana així com el seu interès filològic entorn a les llengües que l’envolten.
En aquest viatge en el temps per la vides dels Bezsonoff, hi un altre protagonista: el català del Rosselló. El llenguatge utilitzat sovint se’ns presenta molt exòtic pels parlants que en desconeixen les seves característiques. Joan Daniel Bezsonoff comenta que la llengua del seu narrador “ es una llengua bastarda, de compromís, un rossellonès literari i artificial.” Els catalans parlem tots la mateixa llengua, però quan ens trobem gent de diferents dialectes sempre hi ha un primer xoc recíproc. La voluntat de l’autor de Els taxistes del tsar es fer notar al lector que els personatges del Rosselló parlen un català diferent, com l’argentí, i ens ho exemplifica dient que “quan llegeixes una novel·la de Sabato o de Borges està en espanyol, però no et calen notes a cada moment, saps que pibe és xicot, etc.”
Aquest interès per la llengua no és una qüestió exclusiva d’aquesta novel·la sinó que apareix al llarg de la seva obra. En una entrevista realitzada al diari el País l’any 2005 assegurava que sempre l’havia interessat la lenta agonia del català al Rosselló i que escrivia en català perquè amb aquesta llengua es despullava oferint-nos unes històries narrades en un estil senzill amb un català “sense greix, amb concisió” que porta al lector al “cor de la llengua sense caure en l’amanerament”.
jueves, 12 de febrero de 2009
Tahar Ben Jelloun, El darrer amic.
L’acció es situa a Tànger, als anys 60, on dos adolescents de mons força llunyans inicien una amistat. Tots dos estan profundament marcats per la història del seu temps i de la seva terra. Alí, intel·ligent, educat, atractiu, reservat i de mirada benèvola, prové d’una família quasi aristocràtica de Fez que va emigrar a Tànger; Mamed, impulsiu i violent, es tangerí de caràcter i porta la ràbia al cos. Es coneixen al Liceu francès i junts viuen les seves primeres aventures amoroses, les seves primeres cigarretes, lectures i pel·lícules que els obriran els ulls sobre les diferències existents entre el Marroc, un país on falta llibertat d’expressió, i altres països. Junts viuran també l’experiència de viure en un camp disciplinari, on la repressió del règim s’exerceix de la manera més cruel, el dos joves aprenen el valor de la integritat i passaran brutalment a l’edat adulta, perdent la candidesa de la seva joventut i dels seus somnis. Al sortir, Mamed se’n va a Suecia a treballar de metge, Alí abandona les seves aspiracions de cineasta per quedar-se en el en país. En la distància, l’un és converteix en l’altre. Mentre Mamed prospera a l’estranger, Alí viu de la seva família política. Mentre un té fills, l’altre pateix la infertilitat. En la llunyania, les seves mirades es distorsionen.
L’altre gran protagonista de la novel·la és Tànger que evidencia una modernitat respecte a la resta de Marroc per ser una ciutat més cosmopolita però que alhora serveix per posar en evidència les misèries i els defectes de la societat marroquina dominada per la humiliació i la impotència.
Però aquesta novel·la no només parla d’amistat, sinó que també hi apareixen altres temes com podrien ser la repressió del règim de Hassan II, la soledat, la por de l’emigrant, o el racisme europeu.
Es tracta d’un llibre interactiu perquè cada lector ofereix la seva versió particular sobre la relació dels protagonistes, i que l’apropa als relats orals inspirats en l’univers i la cultura àrab. També té elements autobiogràfics ja que la història està basada en el que li va succeir a un amic de l’autor que va trencar l’amistat amb el seu metge que alhora era el seu millor amic. Un altre dels aspectes biogràfics a destacar de la novel·la és l’episodi del camp disciplinari ja que Tahar Ben Jelloun l’any 1966 va estar en un campament disciplinari a El Hageb – Ahermemou.
Així doncs, podríem concloure dient que L’últim amic ens narra amb la crueltat justa i la tendresa necessària la historia d’una amistat que sobreviu a través de l’experiència de l’emigració, de la soledat, dels desencants de la maduresa, de la senzillesa d’allò quotidià, fins la darrera prova, la definitiva.
martes, 3 de febrero de 2009
Club de lectura de Sallent
J. D. Salinger, El vigilant en el camp de Sègol.
Gabriel García Márquez, Relato de un náufrago
Sándor Marai, L'última trobada
Ferran Torrent, Gràcies per la Propina
Miguel Àngel Asturias, El señor presidente
Jesús Moncada, El cafè de la granota.
Vladimir Nabokov, Lolita
Albert Camus, L'estrany
Edgar Allan Poe, La carta robada
Juan Rulfo, Pedro Páramo
Toni Sala, Petita crònica d'un professor de secundària.
Eduardo Mendoza, El misterio de la cripta embrujada
Michel Quint, Els jardins de la memòria
Juan Marsé, El embrujo de Shangai
Patrick Süsking, La història del senyor Sommer.
Paul Auster, Trilogia de Nova York
Pere Calders, Aqui descansa Nevares
Eva Piquer, Una victòria diferent
Carmen Laforet, Nada
Manuel Vazquez Montalban, El premio
Truman Capote, Desayuno en Tiffany's
Mario Benedetti, La tregua
Silvia Soler, L'arbre de Judas
Luís Sepúlveda, Un viejo que leía novelas de amor
Charles Batxer, El festí de l'amor
Montserrat Vilarmau, Yousra.
Henning Mankell, Asessins sense rostre
Jaume Cabré, Viatge d'hivern.
Herman Melville, Bartleby, l'escrivent
Rafael Sánchez Ferlosio, Alfanhuí
Dai Sijie, Balzac i la petita modista xinesa
Enric Larreula, Bon dia
Slawomir Mrozet. L'arbre.
Stendhal, El roig i el negre
George Simenon, L'home que mirava passar els tens.
Bernardo Atxaga, El fill de l'acordeinista.
Antonio Muñoz Molina, Beltenebros
Anna Gavaldà, M'agradaria que algú m'esperés en algun lloc.
Gemma Lienas, El final del joc
Almudena Grandes, Castillos de Cartón.
Arto Paasilinna, El moliner udolaire
Roal Dahl, Del diari de l'oncle Oswald
Nick Hornby, Com ser bo
Arthur Miller, Panorama des del pont
Empar Moliner, T'estimo si he begut
Manel quinto. Aurora Bàrbara
Ignacio Aldecoa, Parte de una història
Amelie Nothomb, Metafísica dels tubs.
Emili Teixidor, El pa negre
Albert Villaró, Obaga
Enrique de Hériz, Mentira
Carmen Martín Gaite, Caperucita en Manhattan
Albert Sanchez Piñol, La pell freda
Quim Monzó, Guadalajara
Miguel Delibes, Mujer de rojo sobre fondo gris.
Joseph Conrad, En el cor de les tenebres
Patricica Highsmith, L'enginyós Sr. Ripley
Pep Coll, El salvatge dels pirineus.
Italo Calvino, El cavaller inexistent
José Luis Sampedro, La sonrisa etrusca
Mercè Rodoreda, Aloma
Varis autors, Cuentos de Navidad
Tahar Ben Jelloun, L'últim amic.
Aquesta blog vol donar continuïtat al Club de Lectura de Sallent, permentent a tots els participants del club o aquelles altres persones que hagin llegit el llibre que es comentarà cada mes, aportar les seves opinions. Cada més trobareu un petit comentari del conductor del Club de Lectura en torn al llibre que es comentarà aquella setmana.
Esperem que aquesta inciativa sigui del vostre interés i que hi participeu força per tal d'acabar dotant-lo de més contingut.
Atentament
Ramon Garcia Alamillo
Conductor del Club de Lectura de Sallent.