jueves, 3 de diciembre de 2009


Firmin de Sam Savage és la història d'una rata noruega, tretzena i última cria de la llorigada d'una mare alcohòlica que va donar a llum al soterrani d'una llibreria. No pot accedir a les cures d'aquesta per la seva flaca constitució; llavors descobreix l'amor a la lectura devorant els vells llibres que li envolten, però la seva curiositat venç aviat a la seva gana, així doncs al poc temps deixa d'alimentar-se dels llibres per llegir-los, fins al punt d'assolir una prodigiosa capacitat de lectura i una major erudició.


A través d'aquest personatge burgès, cinèfil, zoofílic, bohemi, sarcàstic i depressiu se'ns introdueix en un viatge iniciàtic per l'univers del llibre i de la literatura. I això és així, perquè de tant mossegar i deglutir pàgines Firmin es converteix en un talentós crític literari que comenta obres de Tolstoi, Eliot, Proust, Dickens, Carson, McCullers, entre altres. Però les seves preocupacions literàries no es limiten a aquest esperit crític sinó que també apareix una preocupació per l'estil d'allò que se'ns narra quan manifesta que no sap com començar a explicar la seva vida i que li agradaria ser com Nabokov o com Madox Ford per poder fer-ho amb frases tan brillants com "Lolita, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes" o "aquesta és la història més trista que mai no he sentit".


Aquest amor del protagonista de la història pels llibres fa que adopti una actitud quixotesca que l'ajudarà a superar la sensació de desemparament i exclusió a què està sotmès. El mateix Firmin es compara amb el Quixot quan diu "La veritat és que mai no he estat bé del cap. El que passa és que jo no ataco molins de vent. Faig alguna cosa pitjor: somio amb atacar molins de vent, estic desitjant atacar molins de vent i de vegades imagino que he atacat molins de vent. "


La nostra entranyable rata voldria ser personatge a totes les novel·les que l'han enlluernat i veu en la ficció la fuita a la rutina, a la vida. I això és així perquè aquesta novel·la, senzilla i sense pretensions, també és la història d'una solitud, d'una marginació, d'una incomunicació, d'un ésser que comprèn però que no pot ser comprès a mig camí entre l'home i la feristela urbana a la recerca d'un espai propi per a la comprensió. Tragicomèdia d'una vida, al·legoria de la nostra solitud davant del món que ens porta a buscar un sentit a l'existència en els somnis i en les fantasies dels llibres

jueves, 29 de octubre de 2009

Les Closes de M. Àngels Anglada, retrat de l'Empordà


Si vols que et sigui franca, però, hi ha dues coses que potser si trobo a faltar aquí a Bellvís, alguna vegada. Una és la marinada, que ací gairebé mai no arriba, i a Vilasirvent deixava tota la casa fresca com una flor; semblava que em dugués la frescor del mar, que m’agradava d’anar a veure alguna vegada.
(...)
- I l’altra? – li vaig demanar.
- L’altra cosa que m’enyoro, Adelaida, és... aquella flaire d’herba de les closes!”


Maria Àngels Anglada amb la seva novel·la “Les Closes”, crea un retrat del paisatge empordanès,sense tints costumistes o elegíacs, a través d’una mirada realista plena de poesia. La plana que la va acollir i d’on era originari el seu home li serveix a l’autora per explicar la història de la besàvia del seu espòs a través de tot un ventall de recursos narratius que van des de les cartes fins els retalls de diaris convertint-los, juntament amb la narradora/autora en diferents narradors que ens van donant retalls de la història que se’ns explica. Aquest canvis de narradors estan caracteritzats principalment per un domini del llenguatge pel que fa als diferents registres de la llengua. Així doncs, ens trobarem un llenguatge col·loquial amb expressions i frases fetes que cada cop se senten menys en la boca de la Serafina major, el periodístic de l’època en els retalls de diaris, el propi de l’advocacia, el judicial, el familiar utilitzat a les cartes o els diàlegs i el literari utilitzat per la narradora.

Però aquesta novel·la d’aprenentatge no només ens narra la història d’una família sinó que darrera amaga tot un seguit de temes que afectaven a l’autora i que volia denunciar amb la finalitat de conscienciar al lector. Un dels mes important és la por de l’autora a la transformació del paisatge empordanès a mans de l’especulació immobiliària: “pujaren al mirador de can Moragues i així us fareu càrrec de l’escenari. No restareu pas decebuts en veure la plana... Si, mirem-la bé, perquè mai no podem saber si duraran gaire en la seva gràcia vivent aquestes contrades on el cor es detura. El somriure blavís del mar, ja un poc amagat, la ratlla dels aiguamoixos, les vorades d’albers i de freixes que clouen els prats, aquesta claror d’avui sense calitxa, tot, tot és amenaçat”.

Darrera de la novel·la trobem una feina de documentació important sobre la situació econòmica, social i política del s.XIX que se’ns presenta d’una manera senzilla a través dels esdeveniments que envolten l’assassinat de Tomàs Moragues. D’aquesta manera se’ns introdueixen esdeveniments històrics com les guerres carlines o l’arribada de la fil·loxera. No obstant la novel·la també ens apropa a altres esdeveniments històrics com podrien ser el despoblament rural,la situació de les dones vídues i el paper dels homes i les dones en aquella societat, entre d’altres.

Així doncs, podem concloure que Les Closes és una novel·la que dóna importància a les petites coses, que reivindica la defensa d’un paisatge únic, l’Empordà, i que està escrita a partir d’un correcte joc de narradors que li permeten avançar la història de manera àgil i denunciar aquells aspectes de la societat actual amb els quals no hi estava d’acord.

jueves, 24 de septiembre de 2009


“Creo que estarán de acuerdo conmigo en que, cuando alguien comienza a hablarte de los templarios, lo mejor es parar el primer taxi que pase por allí y salir huyendo" De tots aquests templarios, amulets, codis se'n riu Felipe Benitez Reyes en la seva novel·la Mercado de espejismos, convertint-la en una burla despietada del fenòmen que es universalitzar amb novel·les com el Codi da Vinci. En diferents moments de la novel·la fa referència a aquest tipus de llibres com per exemple quan diu que "con una Biblia en la mano y un manual de física y química en la otra se puede escribir un best seller impresionante”, o quan s'incita a Lolo Letaud que escrigui un llibre sobre els reis mags com si es tractés d'un receptari o de la combinació d'uns codis trillats.


Mitjançant la paròdia, l'humor i un gran maneig del llenguatge, el lector es passeja per un seguit de situacions delirants i aventures fantasioses. El protagonista de la historia Jacob, màscara de Manuel Vinuesa, accepta un encàrrec del seu amic Sam Benítez per a robar les relíquies dels reis mags suposadament custodiades en la catedral de Colònia. A partir d'aquí, la trama es desplega i ramifica en un munt de peripècies, de situacions rocambolescas, i d'episodis absurds protagonitzats per un tràfec de personatges pintorescos i esperpèntics.


Però, aquesta novel·la també ens parla dels miratges ("espejismos") de la vida definits com la debilitat del pensament, els paranys que ens brinda la nostra imaginació o la necessitat d'inventar-nos la vida.

jueves, 4 de junio de 2009



El blues del detectiu immortal és una novel·la correcte i comercial, acompanyada d’una banda sonora pròpia, les cançons de la qual estan directament relacionades amb el text.

Andreu Martín ens presenta a un grup de joves que volen obrir-se pas en el món de la música i al enigmàtica O Zabala que els convida a assajar al seu local i els ajuda a créixer tant musical com personalment. A partir d’aquí s’esdevenen tot un seguit de desaparicions i assassinats relacionats amb feixisme argentí sobre els quals començaran a investigar l’Òscar i la O.

L’altre gran protagonista de la novel·la és la ciutat de Barcelona; els seus carrers contemporanis, cosmopolites, obertes a la globalització i alhora mantenint el seu sabor tradicional són el decorat d’aquesta història envoltada d’una atmosfera de blues i jazz.

La música és un altre dels elements a destacar en aquesta novel·la; ja que podem fer una passejada pels diferents gèneres musicals des de l’òpera al jazz passant per la copla o el tango. El cd que acompanya al llibre està gravat per Dani Nel·lo i el seu grup.

Però, El blues del detectiu immortal per sobre de tot és un homenatge a Vázquez Montalbán y al seu personatge Pepe Carvalho. Aquesta novel·la sorgeix a partir de les novel·les d’aquest personatge, fet que es demostra sense pal·liatius quan observem el joc que s’estableixen entre els personatges i els títols de les obres del detectiu barceloní configurant. Jo vaig matar Kennedy, Tatuaje, Asesinato en Prado del Rey, entre d’altres són clars exemples de com la bibliografia carvalhiana va configurar l’argument d’aquesta novel·la.

miércoles, 6 de mayo de 2009

L'alè del búfal a l'hivern: novel·la metaliterària




L’alè del búfal a l’hivern és una novel·la aparentment senzilla, que explica la història d’una vella escriptora, Gnew Rees, que es retira a una illa del mediterrani amb el seu home malalt per escriure la seva vida, agitada i turbulenta. Quan tothom la dóna per morta, Esther March, una jove escriptora va al seu encontre i passa tot l’hivern amb ella. Però aquesta història d’amor, d’autodestrucció, de passió per la vida i la literatura no es presenta d’una forma lineal; i és aquí on radica la complexitat i el valor d’aquesta novel·la de Neus Canyella.

Amb una estructura organitzada a partir d’encadenar tot un seguit de textos, es presenta davant del lector la vida de Gnew Rees com si es tractés d’un trencaclosques que s’ha d’anar construint a mesura que es va llegint.

Partint de la utilització de varies veus narratives i d’una senzillesa de llenguatge es construeix l’atmosfera i els ritmes necessaris en cada moment que permet al lector endinsar-se en les confidències, comentaris, memòries, secrets i lectures que realitzen Gnew i Esther durant els llargs dies d’hivern.

Mitjançant L’alè del búfal a l’hivern, on els búfals només apareixen en les històries que s’expliquen dins la història, Canyella és capaç de barrejar amb destresa i sense que grinyoli cap de les seves parts, la diversitat de gèneres narratius que van del conte a l’epístola, passant pel diari o els apunts autobiogràfics, aconseguint que de tota aquesta massa heterogènia se’n destil·li una novel·la sense fissures, amb una clara voluntat d’estil que habita en tot moment el territori de l’elegància i l’interès humà i literari.

miércoles, 1 de abril de 2009

Una solitud massa sorollosa:l'amor als llibres i la literatura.


Els llibres, la literatura i el pensament es passegen per les pàgines d'Una solitud massa sorollosa agafats de la mà de Goethe, Schelling, Leibinz, Hölderlin, Lao Tse, Erasme de Rotterdam, Hedel, Aristòtil, Plató, Sócrates, Shopenhauer, Camus, Demostones, Schiller, Nietzche , Kant o Cervantes.

Hanta, protagonista de la història, fa trenta i cinc anys que treballa en una trituradora premsant llibres i reproduccions de quadres. Allò que a primera vista sembla un treball monòton és per a ell una joiosa manera de viure. La seva relació amb els llibres que destrueix per treball i salva per passió es podria classificar d'amorosa i el resultat del seva feina fent paquets lligats amb filferros es converteix en art.

"Totes les bales resplendien enlluernadores, em sabia greu haver de lliurar-les tan aviat, m'hagués agradat gaudir-les més temps, anar devorant amb els ulls aquell espectacle d'imatges superposades com una escenografia teatral, amb el cor pesat de les mosques com a música de fons".

La creació artística serveix de motor d'una extraordinària trama que a través d'un ritme dominador de pauses i remolins ens introdueix en la quotidianitat fantàstica i aguda del vell premsador que cada vegada està més sol i es va tancant més al seu propi món, en un univers particular que flota sense gravetat en la seva ment.

"Recolzat en el taulell de la cerveseria Negra bec una cervesa i em dic, a partir d'ara estàs sol, a soles, solitari, tu només te n'hauràs de divertir, noi, fer comèdia amb tu mateix fins que t'abandonis, a partir d'ara únicament remolinaran cercles de malenconia: avançant retrocedeixes, sí, 'el progressus ad originem és el regressus ad futurum', és el mateix, i el teu cervell no és res més que un paquet d'idees comprimides en la premsa mecànica."

Aquesta solitud compartida tan sol amb les rates que habiten en el seu lloc de treball i amb llibres rebutjats pels seus propietaris, es passeja pels carrers d'una Praga habitada per éssers inaudits, estrafolaris, originals, febles, ingenus, purs i de vegades massa colpejats per la vida, però que d'alguna forma arriben a trobar cert encant en ambients tan adversos, deixant la certesa que l'ànima humana només és bella quan està tatuada per cicatrius.

El presandor de llibres viu en un país que sap llegir i escriure des de "quinze generacions enrere", viu en un "antic regne on sempre ha persistit el costum i l'obsessió d'embotir-se pacientment el cap amb idees i imatges que aporten un plaer indescriptible i un dolor més gran encara", viu "embolicat entre persones disposades a donar fins i tot la vida per un paquet d'idees ben premsades".

Cada vespre es dirigeix a casa seva després del treball immers en una profunda meditació i amb diversos llibres salvats de morir en la premsa i dels quals espera que li expliquin alguna cosa sobre si mateix. Els llibres li ensenyen i d'ells aprèn que "el cel no és humà en absolut i que un home que pensa tampoc ho és, no perquè no vulgui, sinó perquè va contra el sentit comú". Entre línies i amb sarcasmes se'ns planteja que llegir és un coneixement i també un esgarriament. Hanta diu "Sóc culte malgrat a mi mateix i ja no sé quines idees són meves, sorgides pròpiament de mi, i quins n'he après llegint".

B. Hrabal va buscar l'art en la decandencia, la marginació, la deixadesa, la derrota i en la misèria visual i verbal en la qual l'home havia convertit l'home. Cap dels seus lectors no pot resistir-se a la màgia de la seva narració en primera persona i a l'atractiu d'aquests quixots de la quotidianitat, provinents de les fàbriques i les cerveseries. En Una solitud massa sorollosa s'entreteixeixen reflexions sobre el significat de la creació artística, la inconscient mirada cap a una seductora ciutat, la reminiscència d'una solitud existencial totalment assumida i la constant exploració de l'univers literari

jueves, 5 de marzo de 2009

Buscant l'identitat a través de la llengua


Joan Daniel Bezsonoff a Els taxistes del tsar indaga en els orígens russos del seu cognom patern; la qual cosa ens apropa a aquelles persones que van abandonar Rússia després de la revolució que va acabar amb el règim tsarista i que posteriorment van acabar treballant de taxistes a Paris al igual que el seu avi Mitrofan i en Leonid.

A través d’aquesta recerca amb el passat, l’autor es reconcilia amb ell mateix i accepta les seves contradiccions i les seves identitats (russa, francesa i catalana. Tot i que a simple vista es podria considerar una novel·la autobiogràfica, ens trobem elements novel·lats a tota l’etapa anterior a l’arribada dels germans a França. A partir d’aquí, ens assegura l’autor que tot el que explica és cert, oferint-nos fragments de la seva vida amb els quals ens mostra les seves relacions amb la cultura russa i catalana així com el seu interès filològic entorn a les llengües que l’envolten.

En aquest viatge en el temps per la vides dels Bezsonoff, hi un altre protagonista: el català del Rosselló. El llenguatge utilitzat sovint se’ns presenta molt exòtic pels parlants que en desconeixen les seves característiques. Joan Daniel Bezsonoff comenta que la llengua del seu narrador “ es una llengua bastarda, de compromís, un rossellonès literari i artificial.” Els catalans parlem tots la mateixa llengua, però quan ens trobem gent de diferents dialectes sempre hi ha un primer xoc recíproc. La voluntat de l’autor de Els taxistes del tsar es fer notar al lector que els personatges del Rosselló parlen un català diferent, com l’argentí, i ens ho exemplifica dient que “quan llegeixes una novel·la de Sabato o de Borges està en espanyol, però no et calen notes a cada moment, saps que pibe és xicot, etc.”

Aquest interès per la llengua no és una qüestió exclusiva d’aquesta novel·la sinó que apareix al llarg de la seva obra. En una entrevista realitzada al diari el País l’any 2005 assegurava que sempre l’havia interessat la lenta agonia del català al Rosselló i que escrivia en català perquè amb aquesta llengua es despullava oferint-nos unes històries narrades en un estil senzill amb un català “sense greix, amb concisió” que porta al lector al “cor de la llengua sense caure en l’amanerament”.

jueves, 12 de febrero de 2009

Tahar Ben Jelloun, El darrer amic.


L’últim amic és una novel·la que parla de l’amistat, un sentiment, segons l’autor, complex i ambigu que es diferencia de l’amor per la falta de sexe i de traïció, ja que aquesta última és “quelcom consubstancial a l’amor mentre que en l’amistat no té sentit”.

L’acció es situa a Tànger, als anys 60, on dos adolescents de mons força llunyans inicien una amistat. Tots dos estan profundament marcats per la història del seu temps i de la seva terra. Alí, intel·ligent, educat, atractiu, reservat i de mirada benèvola, prové d’una família quasi aristocràtica de Fez que va emigrar a Tànger; Mamed, impulsiu i violent, es tangerí de caràcter i porta la ràbia al cos. Es coneixen al Liceu francès i junts viuen les seves primeres aventures amoroses, les seves primeres cigarretes, lectures i pel·lícules que els obriran els ulls sobre les diferències existents entre el Marroc, un país on falta llibertat d’expressió, i altres països. Junts viuran també l’experiència de viure en un camp disciplinari, on la repressió del règim s’exerceix de la manera més cruel, el dos joves aprenen el valor de la integritat i passaran brutalment a l’edat adulta, perdent la candidesa de la seva joventut i dels seus somnis. Al sortir, Mamed se’n va a Suecia a treballar de metge, Alí abandona les seves aspiracions de cineasta per quedar-se en el en país. En la distància, l’un és converteix en l’altre. Mentre Mamed prospera a l’estranger, Alí viu de la seva família política. Mentre un té fills, l’altre pateix la infertilitat. En la llunyania, les seves mirades es distorsionen.

L’altre gran protagonista de la novel·la és Tànger que evidencia una modernitat respecte a la resta de Marroc per ser una ciutat més cosmopolita però que alhora serveix per posar en evidència les misèries i els defectes de la societat marroquina dominada per la humiliació i la impotència.

Però aquesta novel·la no només parla d’amistat, sinó que també hi apareixen altres temes com podrien ser la repressió del règim de Hassan II, la soledat, la por de l’emigrant, o el racisme europeu.

Es tracta d’un llibre interactiu perquè cada lector ofereix la seva versió particular sobre la relació dels protagonistes, i que l’apropa als relats orals inspirats en l’univers i la cultura àrab. També té elements autobiogràfics ja que la història està basada en el que li va succeir a un amic de l’autor que va trencar l’amistat amb el seu metge que alhora era el seu millor amic. Un altre dels aspectes biogràfics a destacar de la novel·la és l’episodi del camp disciplinari ja que Tahar Ben Jelloun l’any 1966 va estar en un campament disciplinari a El Hageb – Ahermemou.

Així doncs, podríem concloure dient que L’últim amic ens narra amb la crueltat justa i la tendresa necessària la historia d’una amistat que sobreviu a través de l’experiència de l’emigració, de la soledat, dels desencants de la maduresa, de la senzillesa d’allò quotidià, fins la darrera prova, la definitiva.

martes, 3 de febrero de 2009

Club de lectura de Sallent

El Club de lectura de Sallent es va iniciar a l'any 2001 a proposta de la Biblioteca per tal de crear un espai on els lectors puguin compartir les seves opinions al voltant d'una novel·la. El funcionament del Club és molt senzill, la biblioteca posa a disposició de tots els participants un exemplar de la novel·la, i un cop al mes es reuneixen totes les persones que volen per comentar-la. Durant aquest quasi 10 anys d'existència, s'han llegit els següents autors i les següents obres:



J. D. Salinger, El vigilant en el camp de Sègol.



Gabriel García Márquez, Relato de un náufrago



Sándor Marai, L'última trobada



Ferran Torrent, Gràcies per la Propina



Miguel Àngel Asturias, El señor presidente



Jesús Moncada, El cafè de la granota.



Vladimir Nabokov, Lolita



Albert Camus, L'estrany



Edgar Allan Poe, La carta robada



Juan Rulfo, Pedro Páramo



Toni Sala, Petita crònica d'un professor de secundària.



Eduardo Mendoza, El misterio de la cripta embrujada



Michel Quint, Els jardins de la memòria



Juan Marsé, El embrujo de Shangai



Patrick Süsking, La història del senyor Sommer.Cursiva



Paul Auster, Trilogia de Nova York



Pere Calders, Aqui descansa Nevares



Eva Piquer, Una victòria diferent



Carmen Laforet, Nada



Manuel Vazquez Montalban, El premio



Truman Capote, Desayuno en Tiffany's



Mario Benedetti, La tregua



Silvia Soler, L'arbre de Judas



Luís Sepúlveda, Un viejo que leía novelas de amor



Charles Batxer, El festí de l'amor



Montserrat Vilarmau, Yousra.



Henning Mankell, Asessins sense rostre



Jaume Cabré, Viatge d'hivern.



Herman Melville, Bartleby, l'escrivent



Rafael Sánchez Ferlosio, Alfanhuí



Dai Sijie, Balzac i la petita modista xinesaCursiva



Enric Larreula, Bon dia



Slawomir Mrozet. L'arbre.



Stendhal, El roig i el negre



George Simenon, L'home que mirava passar els tens.



Bernardo Atxaga, El fill de l'acordeinista.



Antonio Muñoz Molina, Beltenebros



Anna Gavaldà, M'agradaria que algú m'esperés en algun lloc.



Gemma Lienas, El final del joc



Almudena Grandes, Castillos de Cartón.



Arto Paasilinna, El moliner udolaire



Roal Dahl, Del diari de l'oncle Oswald



Nick Hornby, Com ser bo



Arthur Miller, Panorama des del pont



Empar Moliner, T'estimo si he begut



Manel quinto. Aurora Bàrbara



Ignacio Aldecoa, Parte de una història



Amelie Nothomb, Metafísica dels tubs.



Emili Teixidor, El pa negre



Albert Villaró, Obaga



Enrique de Hériz, Mentira



Carmen Martín Gaite, Caperucita en Manhattan



Albert Sanchez Piñol, La pell freda



Quim Monzó, Guadalajara



Miguel Delibes, Mujer de rojo sobre fondo gris.



Joseph Conrad, En el cor de les tenebres



Patricica Highsmith, L'enginyós Sr. Ripley



Pep Coll, El salvatge dels pirineus.



Italo Calvino, El cavaller inexistent



José Luis Sampedro, La sonrisa etrusca



Mercè Rodoreda, AlomaCursiva



Varis autors, Cuentos de Navidad



Tahar Ben Jelloun, L'últim amic.


Aquesta blog vol donar continuïtat al Club de Lectura de Sallent, permentent a tots els participants del club o aquelles altres persones que hagin llegit el llibre que es comentarà cada mes, aportar les seves opinions. Cada més trobareu un petit comentari del conductor del Club de Lectura en torn al llibre que es comentarà aquella setmana.

Esperem que aquesta inciativa sigui del vostre interés i que hi participeu força per tal d'acabar dotant-lo de més contingut.

Atentament


Ramon Garcia Alamillo

Conductor del Club de Lectura de Sallent.